El científic espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) ha estat guardonat l’any 1906 amb el premi Nobel de Medicina i Fisiologia. Aquest científic va concloure que qualsevol persona, en certa manera, pot convertir-se en l’escultor del seu propi cervell.
Les darreres dècades les investigacions en el camp de la neurociència li han donat, en part, la raó. Han demostrat l’enorme plasticitat del cervell humà, que ha estat comparat, per la seva mal·leabilitat, amb un tros d’argila humida.
Què és la plasticitat cerebral?
La plasticitat cerebral és definida com la capacitat del cervell per reorganitzar-se i formar noves connexions neuronals. El seu objectiu és adaptar-se a les necessitats de cada moment.
Aquest caràcter marcadament flexible del cervell es desenvolupa, fonamentalment, en situacions de canvi. Un exemple és quan memoritzem o aprenem alguna cosa nova, o en el cas de determinades lesions cerebrals.
El terme plasticitat cerebral s’ha relacionat sobretot amb l’eficiència en l’aprenentatge dels més joves, que sovint es comparen amb una esponja, per la facilitat d’absorció de coneixements. La veritat és que les investigacions han evidenciat que en edats adultes també hi ha noves connexions nervioses que són fruit d’aquesta plasticitat cerebral.
El cervell, en definitiva, és un òrgan mal·leable al llarg de tota la vida. Per tant, no només durant els primers anys dexistència, que sens dubte són fonamentals. És per això que cal exercitar-lo i mantenir-lo sempre en bona forma, com si fos un múscul.

Factors que influeixen en la plasticitat cerebral
En aquesta qüestió cal considerar també que les transformacions cerebrals, tant genètiques com sinàptiques, depenen de múltiples factors ambientals.
Així, per exemple, la neurociència ha constatat, en els darrers anys, que, entre altres factors, els climes emocionals i les relacions interpersonals influeixen en l’aprenentatge de les persones, així com el seu estat de salut física.
També es dóna la circumstància que potenciant una àrea cerebral se’n puguin desenvolupar d’altres. En aquest sentit, una investigació del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) va descobrir que l’aprenentatge de la lectura, un dels més rellevants, canvia el funcionament del cervell. Fins i tot fins al punt de millorar en activitats paral·leles com ara la descodificació de representacions visuals.
Segons els estudiosos, la plasticitat al cervell es manifesta de diferents formes. En primer lloc, hi ha una plasticitat sinàptica, que afecta la comunicació entre les neurones del cervell, i que fa referència a les noves rutes neuronals que es construeixen quan aprenem.
En segon lloc, també es poden originar processos de neurogènesi, que comporten el sorgiment de noves neurones. I, finalment, algunes vegades es donen casos de plasticitat funcional compensatòria. En aquestes, el cervell, davant d’un impediment, pot arribar a aprofitar altres regions del mateix òrgan per millorar-ne el rendiment.
En síntesi, el cervell té una capacitat extraordinària per adaptar-se als canvis constants que pateixen els humans. La plasticitat cerebral es tradueix, a la pràctica, en un conjunt de processos que tenen lloc al cervell. Aquests estan íntimament lligats, entre d’altres, a l’aprenentatge, com és el cas de la lectura.
L’entrenament cognitiu és una eina primordial per mantenir actiu aquest òrgan formidable, del qual ens falten tants matisos per conèixer.

Interpretació del WISC-V. Taller pràctic online | 18 de setembre de 2016