Sovint es produeix una certa confusió entre els conceptes «altes capacitats» i «superdotació». És molt recurrent veure com els dos termes es fan servir d’una manera imprecisa, com a simples sinònims.
En realitat, però, tant les altes capacitats com la superdotació fan referència a situacions molt concretes que en aquest article d’Integratek us ajudarem a clarificar. Tenir en compte aquests matisos pot ser molt útil, sobretot si, d’alguna manera, estem vinculats a l’àmbit educatiu.
L’evolució dels models i conceptes d’intel·ligència
En primer lloc, cal considerar que en tots dos casos ens situem, efectivament, dins del que hem convingut anomenar «intel·ligència». Si bé en el passat es pensava en la intel·ligència humana com una facultat de la ment unitària i estàtica, en les darreres dècades s’han consolidat els models i els conceptes d’intel·ligència que la defineixen per la seva pluralitat i dinamisme.
La idea que el coeficient intel·lectual (CI) és suficient per determinar la nostra intel·ligència i les nostres possibilitats d’èxit acadèmic i professional ha quedat totalment obsoleta. Teories com la de les intel·ligències múltiples, divulgada ja el 1983 pel psicòleg i investigador nord-americà Howard Gardner, han evidenciat que no existeix una sola forma d’intel·ligència (lingüística, musical, logico-matemàtica, cinestèsica, espacial, intrapersonal, interpersonal, naturalista), i que per tant es tracta de més complex.
En aquesta línia, el també psicòleg i investigador espanyol Antoni Castelló ha definit la intel·ligència com una “constel·lació de capacitats irregulars que van variant al llarg de la vida”. És en aquest marc de complexitat on s’han desenvolupat conceptes tan diferents com les altes capacitats, la superdotació, el talent o la precocitat.
Les altes capacitats: fixar la mirada en diferents potencialitats
Segons recullen els documents oficials de diferents comunitats autònomes, el concepte d’altes capacitats és interpretat, a la Llei orgànica d’educació, com un terme més genèric que el de superdotació. La clau per a la seva comprensió és la potencialitat intel·lectual , vista des d’una perspectiva molt àmplia i heterogènia.
Podríem afirmar, doncs, que estem davant d’un conjunt de persones que tenen en comú unes característiques cognitives particulars, que en possibiliten el desenvolupament intel·lectual, d’una manera extraordinària, en una o més matèries. Es tracta, per tant, d’un grup molt variat, en què tenen cabuda la superdotació, el talent i la precocitat .
En general, i encara que no siguin les úniques estratègies per identificar-los, els alumnes amb capacitats altes solen obtenir puntuacions per sobre de la mitjana en un test d’intel·ligència general, però també en proves concretes d’aptituds.
Com afirma Silvia Sastre, investigadora espanyola especialitzada en psicologia evolutiva, es tracta de “perfils intel·lectuals multidimensionals”, caracteritzats per pensar, comprendre i conèixer “de manera diferent quantitativa, però, sobretot, qualitativament respecte als aprenents típics”.
La superdotació: més enllà d’un coeficient
S’ha tendit a relacionar la superdotació amb un coeficient intel·lectual superior als 130 punts en un test d’intel·ligència. Aquesta ha estat una definició acceptada durant molt de temps per l’ Organització Mundial de la Salut (OMS). També se l’ha relacionada amb percentils superiors a 75 en diferents tipus d’intel·ligència.
Ara bé, més enllà del possible interès d’aquestes xifres, la veritat és que la superdotació no pot ser entesa, exclusivament, com un simple coeficient.
És el cas, per exemple, del model de Renzulli o dels tres anells, del model de Gagné, el model de Heller, el model de Ziegler, el model de Sternberg o el model de Stanley, entre d’altres.
Sigui com sigui, sembla que hi ha un consens a considerar la superdotació com el resultat d’una configuració cognitiva que combina tots els recursos intel·lectuals i que permet processar la informació molt eficaçment. Així, doncs, cobreix un ampli ventall de matèries. El talent, per contra, sol al·ludir a persones que desenvolupen una habilitat especial però només en àmbits molt concrets.
Entre les característiques que se solen associar als alumnes amb superdotació cal destacar una memòria privilegiada, la flexibilitat cognitiva, la capacitat d’abordar nous reptes intel·lectuals, una gran atenció i concentració, més facilitat per ser innovadors, etc.
La importància de la motivació i un treball educatiu especial
Quan parlem d’altes capacitats i superdotació, no cal menyscabar el paper de la motivació. En el cas d’aquest tipus d’alumnes, és molt important dur a terme un treball educatiu especial, adaptat a les seves necessitats. Al capdavall, les altes capacitats i la superdotació són potencialitats . Això vol dir que no garanteixen, per elles mateixes, l’èxit curricular, o el desenvolupament educatiu i humà que desitgem.
Segons el psicòleg educatiu nord-americà Joseph Renzulli, per exemple, l’alumnat superdotat compta amb un bon sistema de tractament de la informació (intel·ligència elevada), una alta originalitat i pensament divergent (creativitat) i amb la motivació suficient per garantir la materialització de la seva potència (implicació en la matèria). Aquesta motivació suficient és fonamental que es treballi a l’aula. Valors com la motivació o la implicació són igual d’importants per a l’educació de les persones amb capacitats altes i les persones superdotades.
El nostre treball pedagògic, en conseqüència, ha de tenir en compte un desenvolupament evolutiu al llarg de la vida, i la influència del context (família, centre educatiu, amistats, etc.) on aquesta persona es troba.
La necessitat de distingir aquests conceptes
Com hem pogut comprovar, les altes capacitats i la superdotació no són exactament el mateix, encara que puguin anar de la mà. En el cas de les altes capacitats, es refereix a una situació cognitiva més general, en què es poden localitzar superdotats, talentosos i precoços (persones que adquireixen una habilitat abans del previst). La superdotació, per tant, és un d’aquests casos concrets, que, com hem demostrat, va més enllà d’un número en un test de coeficient intel·lectual.
Saber distingir aquests conceptes és el primer pas per reconèixer aquestes situacions personals, que es poden fer a l’aula, i començar a conscienciar-se sobre l’atenció i l’educació especial que mereixen.