Pedagoga terapeuta, logopeda habilitada i psicòloga infantil
Helena Alvarado , directora del centre de desenvolupament infantil Creix, assegura que, cada cop amb més freqüència, els professionals detecten, entre els nens, patologies relacionades amb alts nivells d’ ansietat, sobreestimulació i estrès . El ritme de vida generalitzat trepidant, però també els canvis en les estructures familiars i la sobreprotecció d’alguns pares són alguns dels factors principals que intervenen en aquesta qüestió. “Dècades enrere, aquests casos eren puntuals entre la població”, reconeix Alvarado, amb més de 20 anys d’experiència.
Alvarado no és partidària de la permissivitat i la protecció excessiva dels nens, perquè segons ella es tracta d’actituds que fan que “els nens siguin molt insegurs i dependents”. L’objectiu de l’educació ha de ser justament el contrari, és a dir, promoure l’autonomia i la independència personals. “Si els evitem les dificultats, els nens no creixeran a nivell maduratiu” , adverteix Alvarado, que parafraseja Andrea Fiorenza quan diu que “el secret és posar els fills cada dia una dificultat”. “El que fan els pares sobreprotectors és el contrari: evitar la dificultat contínuament, ignorant que sense possibilitat d’error no hi ha aprenentatge, ni tampoc superació”, afegeix. En síntesi, els infants han d’aprendre a ser autònoms, prendre decisions, arriscar-se, equivocar-se, aprendre i millorar.
Per Alvarado també és fonamental fixar una sèrie de límits. “Ara bé, posar límits no és sobrecontrolar”, puntualitza. “Cal deixar als nens una mica despai i de capacitat de resolució i rectificació”. Alvarado explica, amb un exemple, a què es refereix: “Si el nen ha de tenir la seva cambra ordenada abans del sopar, no serveix de res anar darrere seu durant tot el dia recordant-li què ha de fer”.
Una altra de les reivindicacions d’Alvarado se centra en la necessitat que els nens tinguin temps per avorrir-se. “L’avorriment desperta les idees creatives” , manifesta. Si els nens només es dediquen, per exemple, a l’ús de les noves tecnologies, aquesta fase de creativitat, així com la d’interacció social, no es genera i, per tant, no es dóna un creixement personal.
Alvarado considera que els pares tenen un gran poder de transformació, i que cal aprofitar-ho. “Hi ha la temptació de pensar que quan es planteja un problema, no hi ha responsabilitat paterna. Portar el nen al psicòleg per desocupar-se no és, ni de bon tros, la solució. Els pares són els artífexs del canvi”, conclou Alvarado.
Coautora del Protocol de Detecció i Actuació de Dislèxia de la Conselleria d’Educació del Govern Balear, Alvarado reclama una sensibilització a les aules sobre els símptomes de detecció i les formes d’actuació respecte a la dislèxia i altres problemes d’aprenentatge. “Si no connectem amb els símptomes difícilment podrem actuar. Allò que no conec no existeix”, declara Alvarado. Ella considera que, més enllà de trobar la manera de respondre aquestes situacions, també és transcendental saber com comunicar les coses amb els nens. Relació, actuació i comunicació , aquests són els conceptes claus per a Alvarado.