Doctor en Ciències de l´Educació, especialitzat en didàctica de la matemàtica, llicenciat en Filosofia i diplomat en Magisteri.
José Antonio Fernández Bravo defensa que cal ensenyar des del cervell del qual aprèn. Què impliquen les paraules? D’entrada, que el professor ha d’escoltar, posar-se a la pell de l’alumne i prendre consciència que “en allò que diuen els nens hi ha sempre un perquè lògic”.
La missió del docent, doncs, segons Fernández Bravo, consisteix a “estudiar la causa que ha generat una determinada resposta” i canalitzar-la mitjançant un itinerari pedagògic concret.
Fernández Bravo, experimentat tant al camp de la investigació acadèmica com al de l’exercici docent, considera que l’empatia és un valor fonamental per ensenyar, però lamenta que el sistema educatiu no contribueixi a potenciar aquest tipus d’actituds entre el professorat. “El sistema t’avaluarà pels continguts que has impartit, no pels coneixements que han adquirit els teus alumnes”, adverteix.
A més, l’excés de temes a tractar a l’aula limita moltes vegades la reflexió i la comprensió dels conceptes més bàsics entre l’estudiantat. “El bloqueig matemàtic, a partir dels darrers cursos de primària, ja és alarmant”, denuncia.
Especialitzat en didàctica de la matemàtica, Fernández Bravo remarca la relació que hi ha entre el gust per una matèria i la seva comprensió. «Les matemàtiques no són l´art de calcular, sinó que són l´art de comprendre», conclou.
Per a Fernández Bravo, quan es tracta d’estimular l’entesa i les inquietuds intel·lectuals, el paper del professor és fonamental, però també el de “tota persona que tingui influència en la comprensió, per exemple, de les matemàtiques d’aquesta persona”. És a dir, que la responsabilitat, assumida, en bona mesura, pel docent, també pot ser compartida amb familiars i professors particulars, entre d’altres.
En el cas del mestre, Fernández Bravo es mostra convençut que “ha de ser capaç d’arribar a la conclusió que cada coneixement és un regal que se li ofereix al nen, però que no servirà de res si no se sap embolicar”.
Així, doncs, cal saber provocar el coneixement, però sense confondre els termes: «Cal fer atractiu el coneixement, sens dubte, però per a qui aprèn, no per a qui ensenya, i això vol dir despertar-los les ganes de voler fer. Moltes vegades el docent pretén fer-ho atractiu amb jocs que no interessen per res a qui aprèn, i això és un error.
Fernández Bravo també confessa que molts professors li pregunten, realment, sobre els desitjos del qui ensenya —que els alumnes siguin més eficients, que estiguin més callats a classe—, però no sobre les necessitats del qui aprèn .
Segons Fernández Bravo, hi ha la possibilitat de “passar pels continguts d’un llibre de matemàtiques sense estar donant realment matemàtiques”. «Un dels errors més greus en didàctica de la matemàtica és la confusió entre procediment i objectiu», explica l’especialista. Fernández Bravo alerta que “tot voler fer entreté, però no tot allò que entreté serveix per voler fer.
Per exemple, moltes vegades entretenim el nen retallant zeros, però no estimulem intel·lectualment el concepte zero. De fet, aquest exercici està contrariant el concepte zero, que vol dir absència d’elements”.
Al seu llibre Ensenyar des del cervell del que aprèn, Fernández Bravo també proposa la superació del concepte “baixes capacitats”, perquè centrifuga unes responsabilitats que hauria d’assumir el docent.
Per contra, parlar en termes de “capacitats desconegudes”, tal com fa Fernández Bravo, comporta actuar tant sobre qui aprèn com sobre qui ensenya: “D’aquesta manera, jo també modifico els meus programes, les meves metodologies, els meus plantejaments, és a dir, intervinc sobre mi mateix, estic reconeixent que tant es poden donar dificultats d’aprenentatge com d’ensenyament.
Fernández Bravo, en definitiva, advoca per un professorat actiu i capaç d’escoltar allò que els alumnes transmeten.
