La dislèxia és un trastorn del neurodesenvolupament que afecta l’aprenentatge i que està íntimament relacionat amb la lectoescriptura. De fet, segons la seva etimologia, que prové del grec, es tracta de la dificultat ( dys- ) amb les paraules o el llenguatge ( lexis ).
L’any 2002, l’ Associació Internacional de Dislèxia va definir la dislèxia de la manera següent: “La dislèxia és un trastorn específic d’aprenentatge de base neurobiològica. Es caracteritza per dificultats en la precisió i/o fluïdesa en el reconeixement de paraules i per falta d’habilitat en l’escriptura i en la descodificació verbal.
Aquestes dificultats són el resultat de dèficits en el processament fonològic del llenguatge , situació freqüentment inesperada en relació amb altres habilitats cognitives i amb la presència d’instruccions efectives per part del docent.
Conseqüències secundàries poden incloure problemes en comprensió lectora i redueixen les experiències a la pràctica de lectura que poden limitar l’enriquiment del vocabulari i suport del coneixement”.
Tot i que es tracti d’un dels trastorns específics de l’aprenentatge més estudiats pels especialistes de tot el món, encara actualment continuen circulant molts mites al voltant de la dislèxia . En aquest article d’Integratek t’ajudem a desemmascarar, de manera breu i clara, fins a 6 dels mites més difosos sobre la dislèxia.
-
La confusió de paraules en mirall no determina necessàriament la dislèxia
Sovint s’ha volgut vincular directament els errors d’un nen o nena a la lectura i escriptura de paraules en mirall amb la dislèxia. Si bé és cert que aquest tipus de confusions poden ser un indicador, això no vol dir, necessàriament, que aquesta persona pateixi dislèxia. Al cap i a la fi, la confusió de certs sons i grafies, en edats primerenques, és força freqüent.
El diagnòstic requereix una anàlisi molt més profunda de la situació, en què el ritme de lectura i les dificultats en la comprensió són altres factors visibles que cal tenir en compte.
-
No cal esperar fins als 7 anys: la detecció precoç és fonamental
Hi ha el mite que fins als 7 anys la dislèxia no es manifesta. Això és rotundament fals.
Així doncs, si abans dels 7 anys ja detectem possibles signes de dislèxia , és imprescindible parlar-ho amb un professional. No deixem per al futur allò que podem abordar en el present.
-
La dislèxia no implica curació, sinó diferents graus de millora
Estem referint-nos a un trastorn , amb diferents graus d’afectació. És per això que és important parlar dels seus corresponents graus de millora, que poden ser molt notoris, però en cap cas de curació. No cal refiar-se, tampoc, en aquesta línia, dels tractaments suposadament miraculosos que plantegen una curació.
Una intervenció a temps, això sí, pot aconseguir, segons els estudis dels especialistes, que entre el 55% i el 90%, aproximadament, dels nens i nenes dislèxics aconsegueixin un nivell de lectura mitjana. En qualsevol caos, doncs, no ens hem de rendir.
Entre els mètodes que poden contribuir a la millora, cal destacar la integració auditiva, la integració sensorial, la teràpia visual i la utilització, per exemple, de lents de colors.
-
La dislèxia no es produeix per manca de costum lector
El nexe entre lectoescriptura i dislèxia ha fet pensar algunes persones, equivocadament, que aquest trastorn és fruit de la manca d’hàbit lector. D’aquesta manera, es carrega la (falsa) culpa de la dislèxia a la persona afectada, amb els riscos que aquesta actitud insensata pot comportar.
En realitat, la dislèxia és, en general, el resultat de diferents casuístiques, entre les quals cal considerar una predisposició genètica, així com factors biològics, cognitius i ambientals. Hem d’allunyar-nos, doncs, de lectures tan simplistes d’un trastorn complex com el de la dislèxia.
-
Els nens amb dislèxia no tenen un coeficient intel·lectual inferior
Això és un altre dels mites més coneguts sobre la dislèxia, per desgràcia. És important deixar ben clar que els nens dislèxics no tenen un coeficient intel·lectual inferior al dels seus companys de classe.
On resideix, doncs, la seva dificultat per a l’aprenentatge? Doncs en el fet que a l’escola aprenem primer a llegir, i posteriorment seguim aprenent una gran part dels continguts educatius mitjançant la lectura. I és clar, com hem vist, la dislèxia guarda una relació directa amb la lectoescriptura. Però en cap cas aquestes dificultats s’han d’entendre com a conseqüència d’un coeficient intel·lectual determinat.
Tampoc no és un problema d’esforç. És a dir, no cal pensar tampoc que sigui culpa del nen, que no posa prou atenció. Aquest tipus d’estigmes poden ser molt perjudicials per a l’autoestima i l’aprenentatge de la persona afectada.
-
Els nens amb dislèxia no han de ser més creatius
Hi ha una tendència a creure que els nens i les nenes que tenen dislèxia, en comptar amb aquest trastorn, són, en canvi, ments més creatives, que brillen en altres camps que no siguin el de la lectura i l’escriptura.
De la mateixa manera que cal desmentir prejudicis com el del coeficient intel·lectual més baix, també és millor evitar aquestes creences que exalcen la figura dels nens dislèxics . Els nens dislèxics són, simplement, nens amb un trastorn que els planteja certes dificultats, molt concretes.
Desemmascarar els mites, avançar cap a la conscienciació social
Com hem pogut comprovar mitjançant aquest article, a les nostres societats segueixen divulgant-se molts mites sobre la dislèxia la falsedat de la qual ha estat demostrada pels especialistes. I aquests 6 mites han estat només una mostra dels que circulen.
Desmentir-los, desemmascarar-los és un pas essencial per avançar cap a la conscienciació social respecte a la dislèxia. Donar a conèixer la dislèxia amb informació veraç i contrastada entre el públic general pot contribuir a millorar-ne la detecció i a evitar certs prejudicis i estigmes que són perniciosos.
Saber-ne més...