Les sigles TDAH fan referència al Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat , un trastorn complex i multifactorial, de caràcter neurobiològic, que afecta directament la capacitat d’atenció, la hiperactivitat i la impulsivitat de les persones afectades.
Encara que encara hi circulin molts mites al voltant d’aquest trastorn , cal remarcar que es tracta, possiblement, de la patologia més estudiada a l’àmbit de la psiquiatria infantil i juvenil.
És per això que en aquest article d’Integratek et volem ajudar a comprendre millor què és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat i desmentir-ne alguns crits molt difosos.
El desconeixement del TDAH entre la societat
El cert és que aquest trastorn continua sent un gran desconegut a les nostres societats. L’estudi acadèmic titulat Coneixement de la població general sobre el TDAH , presentat al 62è Congrés de l’Associació Espanyola de Pediatria, durant el 2013, va evidenciar aquesta realitat mitjançant xifres concretes.
En aquest exhaustiu treball, només un 4% dels enquestats van saber reconèixer què és el TDAH per les sigles, i fins a un 33% va concloure que es deu a un entorn familiar i/o escolar desorganitzat.
Revertir la desinformació per combatre l’estigma
Aquesta desinformació generalitzada sol tenir efectes negatius sobre els pacients amb aquest trastorn diagnosticat i el seu entorn més proper. Com veurem, hi ha alguns falsos mites que fomenten l’estigma, la culpabilització i la manca de sensibilitat en la matèria.
En el cas de nens i adolescents, una mala gestió, carregada de prejudicis, també sol afectar-ne el rendiment escolar.
És per aquestes raons que es fa tan necessari fer pedagogia sobre per què es produeixen casos de TDAH i com és millor tractar-los.
El TDAH no és culpa d’una educació dolenta
Les causes d’aquest trastorn són diverses i no valen les simplificacions. Es tracta d’un trastorn heterogeni, amb subtipus diferents, i que comporta diversos factors de risc, que actuen conjuntament.
Tot i així, cal tenir en compte que aquests factors són, principalment, genètics i ambientals (entenent aquest darrer factor com allò que afecta el nadó des del període previ fins al moment posterior al seu naixement).
Per tant, la culpabilització dels pares, per una suposada mala educació o per manca d’atenció, de comunicació, d’afectivitat o d’empatia, és totalment infundada. Convé tenir en compte que el TDAH té un coeficient d’heretabilitat, aproximadament, del 76% .
És un trastorn, no un invent
Un altre dels aspectes que cal ressaltar és el fet que el TDAH no és cap invent, ni el producte de cap conspiració mundial. De fet, la fiabilitat del diagnòstic mèdic és molt elevada.
Aquest trastorn està relacionat, en el fons, amb un dèficit en la producció de dos neurotransmissors: la dopamina i la noradrenalina. Aquest dèficit és el que provoca una sèrie de problemes als circuits reguladors de diferents zones del cervell. Per tant, hi ha sobrades raons mèdiques per concloure’n l’existència, i les implicacions.
Fixa’t que si hi ha el TDAH que ja va ser descrit per diversos estudiosos durant la segona meitat del segle XIX. Tot i que als inicis es va anomenar Disfunció Cerebral Mínima, des de l’any 1994 es reconeix com el TDAH. Pel que sembla, la freqüència d’afectació d’aquest trastorn és molt semblant a tots els països del món, i sol oscil·lar entre el 2% i el 6% .
El TDAH no deixa d’existir a l’adolescència
Anem amb un altre fals mite del TDAH: es diu molt sovint que durant l’adolescència el trastorn desapareix, i això no és veritat 100%. El que passa és que, amb el pas dels anys, se solen reduir alguns símptomes de la hiperactivitat derivada del TDAH .
Això no obstant, no cal ignorar que la manca d’atenció i la impulsivitat solen mantenir-se, en general, també en l’edat adulta. Per tant, aquest trastorn requereix un tractament a llarg termini, i no és bo, en aquest sentit, aplicar la idea que només és qüestió de temps.
La medicació és necessària
Pel que fa al tractament del TDAH, també s’han popularitzat algunes opinions inexactes. Així, per exemple, en determinats entorns es reitera que el tractament del TDAH ha de començar sense que es faci servir cap tipus de medicació. La veritat, en canvi, és que la medicació és una part imprescindible, des del començament, del tractament.
De vegades fins i tot cau en sensacionalismes en afirmar que els fàrmacs per fer front al TDAH són perillosos. Res més lluny de la realitat. Entre les medicacions que han provat la seva eficàcia davant del dèficit de neurotransmissors, hi ha diversos estimulants que actuen sobre la dopamina, i altres medicacions no estimulants que actuen sobre la noradrenalina.
Qualsevol medicació pot tenir uns efectes secundaris, que estan controlats, però per parlar de perill hi ha un abisme.
La medicació no ho és tot, davant del TDAH, això sí. S’ha d’acompanyar de suport a nivell pedagògic, al centre d’ensenyament i de suport familiar.
Consells per als pares de nens i/o joves amb TDAH
Com més informació fiable sobre aquest trastorn es conegui, millor. De la mateixa manera, és important deixar-se assessorar experts en la qüestió. A banda de tot això, però, podem dur a terme algunes accions bàsiques, des de casa, amb l’objectiu de donar suport als nostres fills amb TDAH.
Establir regles clares, amb premis per a aquells comportaments positius; ajudar el nen a acabar tasques o bé dividir els seus esforços perquè les completi i que no perdi l’atenció; fixar unes rutines que organitzin bé el temps; evitar tot tipus de distraccions, com les dobles pantalles, i treballar aspectes com la motivació són algunes de les recomanacions dels experts.
Allunyar els bulls per abordar el TDAH
Com hem vist, el TDAH és un trastorn molt estudiat , en què ja no haurien de tenir cabuda tots aquests bulls, que tan sols perjudiquen els qui el pateixen. Aquest trastorn existeix, requereix tractament i no és culpa, en origen, de l’educació rebuda per part dels pares. Així, doncs, la millor manera d’abordar-lo és evitar aquests falsos mites i ajudar la persona diagnosticada de TDAH.
Saber-ne més...