¡Hola!
Em dic Helena Archilla i sóc metge especialista en cirurgia general i digestiva. Tinc dos fills, de 4 i 2 anys: Luis i Noah.
Fa menys d’un any que som a l’escola Arcàdia i malgrat el poc temps han aconseguit fer-nos sentir part d’aquest meravellós projecte i que els pares i mares ens sentim integrats en l’educació dels nostres fills, cosa imprescindible per poder col·laborar des de casa i anar per un camí paral·lel.
Em centraré en allò referit al meu fill Luis, que és el que ja està submergit a “L’univers de les paraules” ja que Noah encara està en educació infantil.
Per la personalitat que té Luis, és un nen molt afectuós, extravertit i molt curiós, crec que aquest centre està fet a mida. Ensenyen els nens i nenes a il·lusionar-se, a fer-se preguntes i que ells mateixos li responguin.
Com em va dir ell mateix un dia: “la mare és que a l’escola em fan pensar, em fan tenir idees…” I això venint d’un nen de menys de quatre anys que tenia aleshores, resumeix en poques paraules la grandiositat d’aquest projecte. Ells busquen quines paraules volen aprendre, t’escolten amb els cinc sentits mentre se les expliques, les assimilen i l’endemà els expliquen als companys i les companyes, amb les paraules i els detalls que ells consideren importants.
És tranquil·litzador per a una mare veure com el teu fill s’acomiada de tu al peu d’aquelles escales als matins amb un somriure i com et rep amb un somriure encara més gran quan el reculls, mentre no para de cotorrejar, amb una emoció digna de la seva edat, les increïbles històries i vivències que li han passat durant el dia.
I és que cada dia en aquesta escola és una aventura, cada setmana realitzen noves activitats que fan que els nens i nenes obrin més la seva ment i el seu cor: planta alls, pugen a una autocaravana, coneixen àrbitres de futbol,… i així és impossible que un nen no aprengui, quan les coses es fan amb entusiasme i gaudint-les és quan de veritat romanen a la nostra memòria.
Jo vaig créixer amb un model d’aprenentatge basat en un mètode convencional, on la cultura de l’estudi en un escriptori i la memorització sense criteri es consideraven els pilars de l’educació.
En perspectiva, no crec que aquest tipus d’educació de memoritzar com un lloro sigui veritablement útil en aquest temps, i menys a aquestes edats, quan els nens i nenes han de desenvolupar cadascun dels seus talents i virtuts, no reduir-se a un producte d’una cadena de muntatge, on si algun no encaixa o no desenvolupa els seus potencials al màxim és rebutjat. El meu fill no és un robot, és un nen que es pregunta i li agrada aprendre sent feliç.
Com vaig dir al principi alguna cosa bona de l’escola, a més de fer ments pensants i no robots, és que ens hi deixa participar, des que em vaig assabentar, vaig comentar a l’Esther (la professora de Luis) les meves ganes de participar en el seu projecte (malgrat el meu poc temps lliure), tot el que fos poder col·laborar en l’educació del meu fill i dels seus companys mereix tota la meva dedicació.
Busquem la manera d’integrar la medicina a l’univers de les paraules:
– “en el segon trimestre treballarem la lletra A”, em va dir l’Esther.
Donant-li voltes i voltes, la vaig trobar: “Ambulatori”. Aquesta seria la nostra paraula clau per portar la medicina als nens.
I així va ser, mitjançant un Ambulatori d’Ossets vam fer que els 25 nens de la classe de 1r B de 2n cicle d’educació infantil perdessin una mica la por a les bates blanques i es familiaritzessin amb aquest món, podent així convertir la seva por en amor per la nostra professió.
Aquest dia tots van ser doctors i infermers, estaven emocionats! Sense protestar, es van posar la vestimenta digna d’un gran professional sanitari i van començar a estudiar i explorar els pacients, els seus peluixos. Ningú, sinó a ells, tractarien amb més amor. S’ho van passar bomba auscultant, fent radiografies, posant vies i sèrums, col·locant embenats i suturant, fins i tot hi va haver dues cirurgies per obstrucció, ja que dos ossets van empassar-se un Chupa Chups i plastilina.
Tots els ossets van sortir curats, i els nostres nens es van adonar que l’única intenció d’aquelles persones amb pijames verds o bates blanques és cuidar-los i fer-los sentir millor i que, de vegades, per això cal passar una estoneta dolenta.
El resultat és la convicció que si els seus ossets van poder i es van portar com a valents, ells també podrien. Crec que els nens i nenes van gaudir d’una gran experiència i de dues hores de diversió, après de forma molt pràctica i nosaltres, els 5 papes i mares que vam col·laborar al taller, vam gaudir i vam aprendre encara més que ells, i ens vam sentir formar part d’aquest col·legi que ens va acollir amb tant d’afecte.
Ens agradaria poder portar aquest taller d’Hospital d’Ossets pels col·legis que vulguin que els nens i nenes gaudeixin d’aquesta experiència.
Gràcies per voler compartir la nostra experiència.
Una mare enamorada d’aquest univers.