Voleu fer el favor d’estar quiet?

No és tan fàcil estar quiet si t’ho demanen. Fa uns quants mesos estava formant un grup nombrós de professionals de l’educació. Sóc psicòloga, formadora de formadors i hiperactiva. Qui em coneix ho sap.

Normalment tinc la necessitat de moure’m mentre explico continguts, m’ajuda a concentrar-me. No és que ho vulgui fer intencionadament, és absolutament espontani, m’equilibra, em centra.

En un moment determinat, una assistent em va demanar molt amablement si podia estar quiet, ja que se m’escoltava menys en funció de la zona on em desplaçava.

Em va bloquejar. Intentar voluntàriament controlar un acte que és espontani, va fer que es generés en mi, un grau de malestar altament significatiu i, de manera paradoxal, em va provocar encara més la necessitat de moviment. Jo també, molt amablement, vaig demanar a quina zona era des de la qual no se m’escoltava bé, i em vaig continuar movent per la resta de l’auditori. Perquè ho necessito.

En Joan té 7 anyets, i, des que en té consciència, recorda com a casa ia l’escola li demanen que s’estigui quiet, escolti i que no molesti els germans o els companys.

Sempre ha tingut la convicció que ell no funciona bé, tothom el fa veure contínuament i ho renyen molt per no estar quiet. Ell no ho fa perquè vol, sinó que no es pot controlar, encara que tothom pensa que sí que ho podria fer.

El Joan se sent incomprès i tot això li genera ansietat, augmentant-ne el descontrol. No se sent ajudat ni acceptat ni a casa ni a lescola. Amb els amics de vegades té problemes precisament per aquesta impossibilitat de poder estar quiet.

Si a casa, a l’escola i als amics no està bé. D’on se subjecta? D’on pot treure l’estabilitat emocional necessària per adaptar-se, sentir-se acompanyat i recórrer el camí de la vida?

Estigues quiet!

Totes dues situacions són similars, però entre jo i Joan disten 38 anys de diferència. Als dos casos, l’entorn no integra que aquest moviment és un acte espontani i no intencional, i és, per tant, necessari per a la nostra regulació.

Quan es prescriu quedar-se quiet, l’única cosa que es genera és un grau alt de malestar i un augment de la necessitat de produir la conducta no voluntària.

Quantes vegades ens han prescrit que riuríem (acte espontani) amb un acudit que ens explicarien i, aleshores, no ens ha fet cap gràcia?; o ens han dit que anéssim a veure aquella pel·lícula tan bona que no ens ha agradat només pel fet d’estar predisposats a què ens agradaria?; o quantes vegades un “estat tranquil” ens ha produït justament posar-nos més nerviosos?

Seguint doncs la lògica paradoxal, qualsevol abordatge de la hiperactivitat, ja sigui des de l’escola o des de casa, que es base principalment a donar-li l’ordre que el nen estigui quiet, provocarà, en conseqüència, l’efecte contrari.

Per tant, es continuarà movent encara més, i l’adult ho interpretarà com una provocació, entrant en una espiral distorsionada que determinarà un tipus d’enllaç entre adult i nen, basat en la confrontació.

“Hem de deixar de dotar d’intencionalitat allò que té un origen neurobiològic”

Problema de conducta o hiperactivitat?

La diferència entre una dificultat de comportament i la hiperactivitat es basa en la voluntarietat i l’espontaneïtat abans esmentada. Un nen que desafia, fa una conducta amb la intenció de provocar un conflicte.

En el nen hiperactiu la seva acció és espontània, basada en una carència d’autoregulació i inhibició de la conducta, i té un origen neurobiològic. No es pot estar quiet.

Però, com a adult, és possible diferenciar-ho? Sovint no. Principalment, perquè un mateix acte (per exemple molestar un company o interrompre) pot tenir una causalitat o l’altra.

A més, es poden donar les dues situacions alhora, és a dir, un nen amb hiperactivitat (acte espontani) també pot tenir dificultats de conducta (acte voluntari).

En aquestes situacions, l’adult acostuma a perdre el poder, ja que sovint és el nen qui acaba controlant la situació mitjançant la negativitat o la rebuda d’atenció. Intents de solució, com a càstigs variats, poden ser efectius en un moment inicial, però no solucionen res, perquè no provoquen la millora del comportament.

L’empoderament de l’adult

És important tornar a vincular-se amb el nen, i això passa per reestructurar-ne positivament la conducta, eliminant tota intencionalitat negativa dels seus actes, i buscant una causalitat positiva de la seva acció.

A posteriori, prescrivim el símptoma. Això ens permet posar el nen en un doble vincle: si és opositor, i continua fent el que fa, tornem a empoderar-nos, ja que nosaltres ho permetem.

Els nens amb problemes de conducta amb aquesta prescripció intentaran boicotejar-nos una altra vegada deixant de fer la conducta, desestructurant-los. D’altra banda, si és hiperactiu i us permetem la conducta ja no tindreu la necessitat de fer-ho, reduint-vos l’ansietat significativament.

A partir d’ara, facin allò que facin, per una causalitat o de l’altra, la millora de comportament està assegurada. I conseqüentment, desapareix el conflicte.

Un exemple real

En Miquel (nom fictici) té 6 anys i mig. Sempre ha estat un nen molt inquiet i mogut, cosa que ha desencadenat alguns problemes a l’aula i també a casa.

La mestra truca a la terapeuta per demanar orientació quan passa una situació concreta. Últimament, a l’hora del dictat de números, quan ella va anomenant cadascuna de les xifres, Miquel de manera voluntària (clarament) diu una altra xifra, cosa que provoca el riure dels companys.

La mestra inicialment fa atenció, però arriba un moment que en Miquel es va apoderant de la situació, i ella, ja no pot tenir més paciència i el convida a marxar de classe, dient-li que pot tornar quan tingui ganes de fer feina i estigui callat. Miquel, somriu a l’auditori victoriós i marxa orgullós d’haver vençut la mestra.

La terapeuta escolta atenta tots els intents de solució de la mestra per aconseguir reconduir la situació, que no han resultat efectius, malgrat la bona voluntat.

I us recomana una reestructuració cognitiva amb connotació positiva per a Miquel. Demà, buscarà un moment per parlar amb en Miquel amb intimitat i li dirà el següent: “Miquel, et vull demanar disculpes. Fins avui no m’he adonat que tu ets molt bo en matemàtiques, i que per això em cal demostrar que saps molt participant de manera activa en els dictats.”

Gràcies Miquel per fer-me adonar, i saps què?, a més això ajuda els teus companys que són més tímids a animar-se a dir respostes a altres assignatures.

Per tant, pots continuar fent-ho. També voldria demanar un favor, a veure si em pots ajudar. Quan jo necessiti que algun company teu vergonyós, respongui, et faré un senyal perquè tu intervinguis. Et sembla bé?”.

Us podeu imaginar quina va ser la reacció de Miquel. Al cap d’uns dies, la mestra en fer el dictat de números, ell va fer un primer intent, la mestra ho va somriure fent-li el senyal i, immediatament, va aturar la conducta distorsionada.

Al cap d’uns dies Miquel li va dir a la mestra que per ajudar els companys a participar ell aixecaria la mà primer sense que calgués que li digués res.

La mestra li va fer veure una perspectiva de la realitat diferent, amb una intenció positiva, eliminant immediatament el conflicte, i prescrivint la conducta, per bloquejar-la, tant si era intencional com espontània, i ficant-lo en un doble vincle on ell perdia totalment el control de la situació. La mestra va guanyar el poder sense combatre.

Racons de moviment i racó d’enuig

La prescripció del símptoma, tant a l’aula com a casa, es pot establir en unes determinades condicions. Per regular la sobreactivitat, establirem racons de moviment dins l’aula, una zona determinada, delimitada, per exemple, per una cinta adhesiva. On podran anar si tenen necessitat de moure’s.

I també si cal, racons d’enuig (fora de l’aula, a un espai acordat amb el nen) amb material que permeti la descàrrega emocional (per exemple, coixins per enganxar, fulles per esquinçar, colors per trencar).

A casa, els racons d’enuig s’establiran escollint amb el nostre fill un espai on es pugui descarregar el malestar. Als dos ambients l’únic límit que no està permès és l’agressió als altres, tant verbal com física.

Si passa, ha de tenir conseqüències significatives que el nen ha de saber prèviament. Un cop torna del racó de regulació (de conducta o emoció) l’adult segueix “com si” no hagués passat res.

Conseqüències del canvi

L’eliminació del contingut negatiu de la conducta passa del “no vols” a “necessites fer-ho per estar bé i això ens ajuda a tots”, desapareixent el conflicte i l’escalada simètrica que portava a l’explosió i la pèrdua de control de les dues parts.

Paral·lelament, l’adult torna a tenir el control de la situació sabent gestionar la conducta del nen, cosa que li dóna un rol d’autoritat positiva i propera dins del grup classe oa casa amb la família.

Els companys, en el cas de l’aula, també deixen veure la conducta del nen com a alterada i es veu com una característica personal que no té cap intenció negativa i que ell regularà progressivament.

Tot això desemboca en una millora global de la comunicació i la relació, així l’adult es converteix en un referent per al nen amb qui se sent segur i acceptat.

Helena Alvarado