Vivències personals, escolars i familiars de nens amb dislèxia

Una reflexió a través de les sessions de grup de nens amb trastorn d’aprenentatge

El primer pas a la socialització és l’escola . Aquest és el mitjà, on el nen es forma com a ésser social, amb una identitat pròpia que comparteix amb els seus iguals i altres adults que no són les seves figures principals vinculars, però que passaran a ser, inicialment, importants referencials d’aferrament, i dels quals en guardarà un record durant tota la seva vida.

Per tant, el nen es troba davant d’una triada: els pares, els professors i els companys. La seva adaptació al nou mitjà determinarà, en conseqüència, la seva adaptació personal i viceversa, les seves característiques cognoscitives, emocionals i comportamentals també influiran en una integració adequada.

Això queda clarament reflectit en els nens que tenen dislèxia, i en les dificultats adaptatives manifestes ja en edats primerenques. Dificultats que engloben des del reconeixement d’un problema com a propi i intrasferible a la vivència d’incomprensió per part de l’entorn i l’absència d’ajuts adequats.

Tot això comporta a la llarga, desajustos emocionals de diversa índole (ansietat, depressió, conductes antisocials …) que canalitzen de manera interna (a través de malestar corporal fruit de la tensió viscuda – somatitzacions-) o de manera externa (problemes de comportament, desatenció a les normes, oposicionisme i negativisme, entre d’altres).

Les persones del seu entorn som en gran mesura responsables d’aquest estat, per una causa o altra.

Converses amb els nens

A través de les converses mantingudes amb els nens van quedar paleses multitud de sentiments, emocions i experiències similars que es repeteixen en cada cas, sense tenir en compte el grau d’afectació del trastorn d’aprenentatge.

Vivències que cal plasmar per acostar-nos amb més objectivitat al món en què es troben immersos, prendre consciència de les dificultats amb què s’enfronten en una edat tan primerenca i incitar el canvi.

Generalment, quan una persona sense dificultats d’aprenentatge rememora la seva infància escolar, sol recordar moments significatius, com ara representacions teatrals, excursions o viatges d’estudis, els jocs i esbarjos, etc., tots positius majoritàriament i sense vivències angoixants.

Tot i això, els nens dislèxics manifesten de manera espontània vivències negatives reiterades per tot i argumenten amb molta seguretat que qui no viu el trastorn i la situació que comporta, no és capaç de comprendre’l en tota la seva magnitud.

Això és aplicable a molts altres trastorns crònics, on finalment, els tractaments que tenen més efectivitat a nivell psicològic són els que engloben persones amb la mateixa patologia de manera grupal dirigides per un terapeuta especialista.

L’opinió d’un mateix es forma a través d’un feedback d’informació rebuda de l’entorn, és a dir, el nostre autoconcepte dependrà en gran mesura del concepte que els altres tinguin d’un mateix. Els nens amb dislèxia s’enfronten a un problema doble en aquest sentit.

Inicialment l’opinió prèvia de l’entorn pel que fa a les seves dificultats minimitza en tot moment la problemàtica i la centra en la manca d’esforç o d’immaduresa. Comentaris com “és una mica gandul” o “ja madurarà” són reiterats per tots els nois, sentint-se totalment responsables de la seva manca de productivitat escolar, i fent-li veure que tot depèn de la seva voluntat quan no és així.

Posteriorment, i si s’estableix el diagnòstic adequat amb les conseqüents adaptacions al seu aprenentatge, han de rebre les crítiques dels companys al·ludint a les “facilitats” que els brinden. Tot això es resumeix en una manca d’informació prèvia i posterior a un diagnòstic de dislèxia, tant dels adults que envolten el nen com dels mateixos companys, per això la necessitat d’explicar a les aules en què consisteix el trastorn, qui el pateix i per què se’ls proporcionen determinades ajudes.

Viure la dislèxia amb naturalitat

Els nens argumentaven la necessitat de viure amb naturalitat el trastorn d’aprenentatge, i que això depenia, en gran mesura, de la resposta positiva de l’entorn.

Un altre dels aspectes a què feien referència era el sobreesforç que havien de mantenir durant tot el dia lectiu per rendir adequadament. Sobreesforç que no és pres en consideració des del moment en què acabem normalitzant la situació de l’alumne i oblidant-nos de la dificultat.

A un nen invident no li donarem mai un llibre que no estigui en braille, però ells han de recordar sinó un professor a més d’un, que és el que pateixen i quines són les coses que no poden fer adequadament.

Els canvis de curs (i més notòriament els canvis de cicle) són viscuts com un “tornar a començar” i rememorar novament els dubtes i temors sobre les seves dificultats, cosa que augmenta l’estrès i disminueix el rendiment. La manca de comunicació entre professionals de l’educació i la família agreuja aquesta situació.

Molts són els símptomes que al·ludeixen verbalment i que no es tenen en compte a l’hora de valorar la possibilitat d’estar davant de la presència d’un trastorn de l’aprenentatge. La necessitat de ser escoltats , tant per pares com per mestres és essencial per comprendre què és el que els passa i per tant, donar-los més ràpidament solucions específiques. L’aprenentatge de l’abecedari, de les seqüències rítmiques, les taules de multiplicar o l’associació del so amb el grafema o la lletra, són comentats i reafirmats contínuament per tothom.

I una vegada aconseguit -amb el ja comentat sobreesforç- i amb ajuda d’especialistes interns i externs, troben objectius a complir molt més inabastables i que probablement molts no arribin a superar com a problemes de grafisme -il·legibilitat-, faltes d’ortografia i oblits, tot i que tot l’entorn s’hi obcequi, reprenent-lo. No obstant això, l’actitud més agraïda per ells és la de comprensió de les seves dificultats i adaptació de l’entorn a les mateixes, promovent-los d’estratègies per compensar les alteracions que presenten.

Són d’actualitat els casos apareguts a la llum pública de mobbing laboral, quan les verbalitzacions de molts fan referència a aquesta situació dins l’escola, amb figures d’autoritat a les quals no poden enfrontar-se i a les que estan supeditades, sota l’atenta mirada dels seus iguals.

Això desencadena una gran quantitat de sentiments de ràbia i rancúnia continguts al llarg dels anys, molt difícils de canalitzar i elaborar sense ajuda psicològica. Vuit de cada deu nens valorats van presentar desajust emocional susceptible de tractament, que incrementa la dispersió, disminueix el rendiment i altera les relacions personals i socials.

“Intentar fer conscient als altres que nosaltres no funcionem així perquè volem, que no tenim sort de ser dislèxics” era un dels missatges referits a les sessions, i que potser va en contra de totes les teories americanes basades en la dislèxia com un do.

Però la certesa és que aquests nens volguessin aprendre igual que la majoria , malgrat que tots són diferents i que en realitat el sistema educatiu s’hauria de modificar i donar peu a diferents formes d’aprenentatge, i no només aquell que estableix com a mitjà de comunicació un llibre, i descarta altres alternatives.

Dificultats a l’àrea familiar i social també

Però les dificultats no se centren únicament a l’àrea escolar. L’àrea familiar i social també està afectada. La vivència prèvia del nen com a gandul o immadur suscita en els pares la necessitat de canalitzar el desfasament manifest pel seu fill seguint les orientacions dels professionals o la intuïció pròpia.

És comú la vivència d’hores interminables de lectura obligatòria amb les figures parentals que suscitaven l’ efecte contrari que tenien inicialment: tedi cap a la lectura i enfrontament amb ells, cosa que repercutia negativament en la relació afectiva.

L’obligar a llegir reiteradament els dislèxics com a forma de compensació de les dificultats en aquesta àrea és com, deia un nen, forçar a llegir un miop sense ulleres, i esperar que així es compensi la seva alteració visual, i a més que estigui content i motivat per això.

Les actituds educatives per part dels pares són essencials perquè el nen s’accepti a si mateix tal com és

Comportaments sobreprotectors, facilitadors o per contra punitius o perfeccionistes, associats al que creuen que haurien de fer els seus fills, només compliquen més el quadre , atès que no hi ha cap àmbit que actuï com a compensador d’un altre que estigui alterat.

Per tant, el paper més important que han de complir els pares de nens dislèxics és el del suport emocional. El nen ha de saber que els pares entenen la naturalesa del seu problema d’aprenentatge i que faran tot el que puguin ajudar-lo.

Moltes vegades els pares que han tingut dificultats similars i que han patit a l’escola són els que tendeixen a exercir una pressió més gran, aconseguint un fi totalment oposat al pretès. Convé que admetin la seva preocupació i compartir amb el nen els problemes que van tenir.

Això fa que el nen se senti acceptat . Un altre dels aspectes que es va recalcar en les sessions és com els resultava inadequat que els comparessin en sentit desfavorable amb els seus germans o altres nens sense problemes. Convé, per tant, recordar que tots som diferents i que ells també tenen multitud de qualitats. Les rivalitats fomentades entre germans poden acabar malament.

A nivell social, els nens argumentaven principalment, sentiments d’inferioritat respecte als companys que no presentaven aquest trastorn, i se sentien moltes vegades incompresos per aquests, ja fos pel desconeixement de les seves dificultats, per la manca de suport emocional o per la minimització del que els succeïa, arribant fins i tot a manifestar-los més d’un company que “també volien ser dislèxics” impotència.

Reconeixien necessari poder destacar en alguna àrea per potenciar una imatge positiva de si mateixos pel que fa als altres. L’esport és una font de canalització, d’una banda, d’ansietats, fomenta la relació social i permet moltes vegades desenvolupar una faceta on poden destacar al marge dels estudis.

La impressió final sobre les manifestacions dels nens va ser dirigida simplement a la comprensió del seu trastorn tant per part de la família, de l’escola i dels amics. Hem d’escoltar-los i posar-nos-hi, intentant- nos ajustar a les seves necessitats personals , escolars i socials. Un dels nens, a la pregunta de què és el que diria a la persona que més el va ajudar amb les dificultats d’aprenentatge, va contestar que GRÀCIES.

No hi ha millor paraula dedicada a ells.

Helena Alvarado Alonso
Psicòloga Infanto-Juvenil Col. B-1080
CREIX. Centre de Desenvolupament Infantil
Fundació Hospitalària Son Llátzer. Unitat de pediatria. Servei de psicologia infantil.

Saber més aquí...

Coneix més sobre els nostres cursos aquí…

Coneix més sobre els nostres articles aquí…