Tal com recordareu la matança de l’institut Columbine, succeïda el 1999, va ser protagonitzada per dos estudiants de 17 i 18 anys, que en finalitzar l’atac, es van suïcidar. Tots dos tenien un gran odi per les persones, depressions molt fortes i un rebuig general per part dels seus companys.
Després d’aquests incidents, van ser molts professors que van plantejar la seva manera d’educar. Aquest és el cas d’aquesta professora, que va idear una brillant estratègia per detectar l’assetjament escolar. Es va adonar que el terrible cas de Columbine es podria repetir arreu del món, a qualsevol institut, si la comunitat educativa no feia alguna cosa per evitar l’assetjament escolar, els maltractaments i l’aïllament.
Tal com llegim a Reader’s Digest, una tarda la professora es va quedar parlant amb la mare d’un alumne i van acabar parlant sobre la importància que les comunitats estiguin formades per persones amables i valentes. La professora li va explicar que solia fer per aconseguir-ho. Després d’això, la mare va decidir compartir-ho amb tothom:
Tots els divendres a la tarda demana als alumnes que prenguin un full de paper i escriguin els noms de quatre nens amb qui els agradaria asseure’s la setmana següent. Els nois saben que aquest desig es pot complir o no. També els demana que anomenin el company que, segons la seva opinió, va tenir un comportament exemplar durant aquesta setmana. Els nens després li lliuren les fulles sense revelar res als altres.
I cada divendres a la tarda, una vegada que els nens ja se n’han anat a casa, la mestra pren aquestes fulles, les pega a la pissarra i les analitza a la recerca de patrons. A quin nen ningú esmenta com a company de seient desitjable? Quin no n’anomena cap amb qui vulgui seure? A quin alumne ningú no ho tria mai? Qui tenia mil amics la setmana passada i cap aquesta setmana?
La mestra realment no busca una nova manera de distribuir els alumnes a les classes, ni aquells que mostren un “comportament exemplar”. El que busca és identificar els nens solitaris, els que tenen dificultats per vincular-se amb els companys. D’aquesta manera descobreix els nois que han caigut a les esquerdes de la vida social del grup, així com aquells els dons dels quals passen inadvertits per als seus companys i, sobretot, qui són víctimes de bullying i qui són els abusius o assetjadors.
Com a mare i fervent defensora dels nens que sóc, crec que és lestratègia de combat més amorosa que he conegut. És com fer una radiografia d’una aula per traspassar la superfície de les coses i veure el cor dels alumnes. És com excavar una mina buscant or, sent l’or aquests nens que requereixen una mica d’ajuda, que necessiten que els adults intervinguin i els ensenyin com fer amics, com convidar els altres a jugar, com unir-se a un grup o com compartir els seus dons. I és una manera d’aturar el bullying, perquè tot mestre sap que l’assetjament sol passar fora de la seva mirada, i que sovint els nens que el pateixen se senten massa intimidats per explicar-ho. Però, com va dir la mestra de Chase, la veritat surt a la llum en aquests trossos de paper confidencials.
Quan la mestra va acabar d’explicar-me la seva senzilla però enginyosa idea, molt admirada li vaig preguntar:
—I quant de temps fa servir aquest mètode?
—Des de Columbine —va dir—. Tots els divendres a la tarda des de Columbine.