Mar Romera: “El nen ha de sentir-se segur per preguntar, no per contestar”

A la presidenta de l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci –que és mestra, pedagoga, psicopedagoga, especialista en intel·ligència emocional i autora del model Educar amb tres Cs: capacitats, competències i cor– el que més li agrada és que li diguin “seny”.

De fet, es llegeix així a la targeta personal, sota el nom de M. del Mar Romera Morón. Entre les nombroses ponències que ofereix, Mar Romera va fer parada a Palma el cap de setmana passat per oferir de la mà d’Integratek un curs sobre intel·ligència emocional, l’entrenament de la qual considera d’arrelament urgent en el sistema educatiu.

En els darrers temps es reivindica la preeminència de la intel·ligència emocional per davant de la cognitiva. Fins a quin punt desenvolupem aquesta intel·ligència emocional?

Jo diria que, des del 1990, s’ajunten els dos conceptes. Abans només es reivindicava el coeficient intel·lectual (CI) perquè es pensava que les emocions no havien d’intervenir en el desenvolupament de la intel·ligència.

Avui se sap que, com va dir Roberto Aguado, “l’emoció decideix i la raó justifica”. I és així.

Com s’educa a les emocions?

La majoria de nosaltres ens hem educat en la cultura judeocristiana, que ens ha fet pensar que les emocions s’han d’emportar en la intimitat i a porta tancada.

És un greu error. Hem apartat la mort de casa nostra, no hi ha jocs al carrer, expressem poc les nostres emocions, així que desgraciadament acabem vivint les emocions dels altres.

Les busquem a les televisions, en programes que posen sobre la taula les intimitats alienes. I les emocions han d’entrenar tant com s’entrena un múscul. Si no ho fem ens convertim en una mena d’espectre autista.

Penseu que les emocions són química: o les entrenem o necessitem substàncies químiques per potenciar-les. Això quan, a sobre, la societat ens ha venut que hem de ser feliços.

Aquest entrenament de la intel·ligència emocional hauria de ser una matèria d’estudi?

Daniel Goleman afirma que si la intel·ligència emocional es visqués al carrer, no l’hauríem de deixar entrar a l’escola. Però l’escola està pensada per donar allò que no es dóna de manera natural.

Així que cal introduir-la des de petits i que formi part del desenvolupament personal. La vida és un procés de pèrdues i guanys, i això vol dir que també ho és de presa de decisions.

Ja de nens cal entrenar-se per a aquestes vivències. Sobreprotegim els nens i és urgent donar-los tot allò que és bo, però també allò que és dolent. Els nens han d’aprendre a viure, equivocar-se i fracassar.

I aquest aprenentatge s’ha d’incloure a l’escola de manera planificada i professional. El sistema educatiu no es pot permetre ni humiliar ni segregar un sol nen.

Quines són les mancances de l’escola en aquest sentit?

Hi ha mancances tant a nivell de l’entrenament de la intel·ligència emocional intrapersonal, és a dir, l’autocontrol i l’autoestima, entre d’altres, com a nivell interpersonal.

No incidim en l’ensenyament de les habilitats socials, la comunicació, l’escolta, l’empatia o la resolució de conflictes. Abans aquestes habilitats socials ens venien donades com a imperatius; ara sortosament no és així, però no s’ensenyen.

I el problema no és només a l’escola. No pot ser que el nen digui “Mama (o pare), la joguina s’ha trencat”. No diu “Ho he trencat”, i a més moltes vegades li diem que ja en comprarem un altre.

Són els altres els que resolen els problemes dels nens, quan hauríem de capacitar en la presa de decisions, donar-los cobertura i participació, a més de fer que es responsabilitzin de les conseqüències dels seus actes. I no parlo de valors.

On queden, doncs, els valors?

Els sentiments donen suport a les emocions, i els valors, als sentiments. Cal, doncs, generar l’emoció, després el sentiment i finalment el valor.

D’altra banda, cal pensar que les emocions no són bones ni dolentes, són agradables o desagradables i, en tot cas, totes són necessàries i adaptatives.

Quins beneficis notaríem si es treballés la intel·ligència emocional?

Aguado va afegir tres plataformes emocionals a les considerades bàsiques. Va sumar l’admiració, la seguretat i la curiositat, que gosaria dir que són les úniques a partir de les quals es pot aprendre.

Encara més, si el docent treballés molt per obtenir l’admiració, el sistema educatiu podria deixar de fracassar. La seguretat trencaria amb el sistema d’avaluació actual, que etiqueta i destrueix.

El nen s’ha de sentir segur per preguntar, no per contestar. Només aprèn qui demana, i aquí ja parlem de la importància d’entrenar la curiositat.

Què hi ha del coeficient intel·lectual que donava tants mals de cap?

Tinc una gran notícia sobre això. Si em dono suport al concepte intel·ligència múltiple de Gardner, resulta que està estudiat que el CI és pràcticament inamovible després dels 18 anys. En canvi, el coeficient emocional (CE) és modificable tota la vida amb entrenament.

Saber-ne més...

Coneix més sobre els nostres cursos aquí…

Coneix més sobre els nostres articles aquí…