La neuroplasticitat, també coneguda com a plasticitat cerebral, és la capacitat del cervell per modificar-se, crear noves connexions i adaptar-se al llarg de tota la vida. Aquest concepte, avalat per la neurociència, ha revolucionat la manera d’entendre l’aprenentatge: ja no es percep com un procés estàtic, sinó com una habilitat flexible que pot entrenar-se i potenciar-se.
En l’àmbit educatiu, comprendre la neuroplasticitat significa reconèixer que tots els estudiants tenen la capacitat de millorar i desenvolupar noves competències, independentment de les seves dificultats inicials. Això converteix l’educació en un espai clau per estimular canvis cerebrals positius.
Un exemple inspirador de com la neuroplasticitat ha canviat la nostra visió del cervell el trobem en l’obra de Norman Doidge, El cervell es canvia a si mateix, on es recullen nombrosos casos que mostren el gran potencial d’adaptació i aprenentatge al llarg de la vida.
Què és la neuroplasticitat i com funciona?
El cervell no és una estructura fixa; està en constanta reorganització. Cada vegada que aprendrem alguna cosa nova, es creen o es reforcen sinapsis entre neurones. La repetició enforteix aquestes connexions, mentre que la manca d’ús pot debilitar-les.
Per exemple, un infant que practica la lectura diàriament no només millora la seva fluïdesa, sinó que també activa i reforça les xarxes neuronals relacionades amb el llenguatge, la memòria i l’atenció. De la mateixa manera, un estudiant que aprèn a tocar un instrument desenvolupa connexions neuronals que impacten en la seva coordinació, disciplina i creativitat.
Les investigacions recents mostren que fins i tot activitats com l’exercici físic regular o l’aprenentatge d’una segona llengua poden afavorir la plasticitat cerebral, millorant funcions executives com la planificació, la flexibilitat cognitiva i la memòria de treball.
La neuroplasticitat està especialment activa en la infància i l’adolescència, però es manté al llarg de tota la vida. Això significa que sempre existeix la possibilitat d’aprendre i canviar, una idea que obre un horitzó esperançador per a l’educació i el desenvolupament personal.
La neuroplasticitat a l’aula
Entendre com funciona el cervell obre noves oportunitats per a la docència i permet dissenyar metodologies que aprofitin el potencial de la neuroplasticitat. Algunes aplicacions educatives especialment rellevants són:
-
Repetició espaiada
Distribuir l’aprenentatge en sessions separades reforça les connexions neuronals i afavoreix la memòria a llarg termini. En lloc de concentrar tot l’estudi en un sol dia, tècniques com el spaced learning o l’ús de targetes de memòria (flashcards) permeten revisar continguts de manera progressiva, cosa que es tradueix en una major retenció. Les investigacions de Hermann Ebbinghaus ja mostraven la “corba de l’oblit” i com la revisió periòdica contraresta la pèrdua d’informació. -
Aprenentatge multisensorial
Combinar estímuls visuals, auditius i cinestèsics facilita la consolidació de coneixements. Per exemple, en ensenyar vocabulari en un altre idioma, es pot llegir la paraula, escoltar-ne la pronunciació i representar-la amb un gest. Aquest tipus d’experiències enriquides activen múltiples àrees cerebrals, reforçant les connexions i millorant la comprensió. Stanislas Dehaene, en Aprendre a llegir, destaca la importància d’implicar diferents vies sensorials en l’aprenentatge inicial de la lectura. -
Ambients motivadors
L’emoció actua com a catalitzador de l’aprenentatge, ja que activa àrees cerebrals com l’amígdala i l’hipocamp, directament vinculades a la memòria. Una aula en què es fomenta la curiositat, la cooperació i la sorpresa genera un entorn favorable per consolidar nous aprenentatges. Com assenyala Eric Jensen a Teaching with the Brain in Mind, el component emocional és essencial per mantenir la motivació i l’atenció. -
Pràctica deliberada
Oferir reptes ajustats al nivell de l’alumne impulsa la creació de noves xarxes neuronals sense generar frustració. Això implica proposar activitats que estiguin una mica per sobre del que l’estudiant ja domina, el que Vygotsky va definir com la zona de desenvolupament proper. La repetició amb retroalimentació específica permet a l’alumne perfeccionar habilitats i consolidar aprenentatges de manera progressiva.
Beneficis d’aplicar la neuroplasticitat en l’educació
La neuroplasticitat ens recorda que el cervell és un òrgan dinàmic, sempre en procés de canvi i adaptació. Quan s’apliquen a l’aula estratègies basades en aquest principi, els beneficis són múltiples i afecten tant l’aprenentatge com el desenvolupament personal de l’alumnat.
En primer lloc, els estudiants adquireixen una major capacitat d’adaptació a nous reptes acadèmics i vitals, ja que comprenen que l’esforç constant reforça les seves xarxes neuronals i els permet superar obstacles. Aquesta idea també contribueix a la superació de dificultats d’aprenentatge, mostrant que el cervell pot reorganitzar-se i generar noves rutes per aconseguir els mateixos objectius per camins diferents.
Al mateix temps, augmenta la motivació, perquè l’alumnat descobreix que la seva pràctica diària té un impacte real i mesurable en el seu cervell. Saber que “poden canviar” gràcies a la plasticitat cerebral transforma la manera com s’enfronten als desafiaments.
Finalment, tot això afavoreix una educació més inclusiva, basada en la convicció que cada estudiant, partint de les seves pròpies capacitats, té la possibilitat de millorar i progressar. Reconèixer que cada experiència compta significa apostar per una educació més humana, flexible i eficaç, on la neurociència i la pedagogia treballen de la mà per oferir millors oportunitats d’aprenentatge a tothom.
