Fa uns mesos estava formant a un grup nombrós de professionals de l’educació. Sóc psicòloga, formadora de formadors i hiperactiva. Qui em coneix ho sap. Normalment tinc la necessitat de moure’m mentre explico continguts, m’ajuda a concentrar-me. No és que ho vulgui fer intencionalment, és absolutament espontani, m’equilibra, em centra. En un moment determinat una assistent em va demanar molt amablement si podia quedar-me quieta, ja que se m’escoltava menys en funció de la zona on em desplaçava. Em va bloquejar. Intentar voluntàriament controlar un acte que és espontani va fer que és generés en mi un grau de malestar altament significatiu i, de manera paradoxal, em va provocar encara més la necessitat de moviment. Jo també, molt amablement, li vaig demanar quina era la zona des de la que no m’escoltava bé, i em vaig continuar movent per la resta de l’auditori. Perquè ho necessito.
En Joan té 7 anyets i, des de que té consciència, recorda com a casa i a l’escola li demanen que s’estigui quiet, escolti i que no molesti als germans o als companys. Sempre ha tingut la convicció de que ell no funciona bé, tothom li fa veure contínuament i el renyen molt pel seu comportament. Ell no ho fa perquè vol, sinó que no es pot controlar, encara que tothom pensa que si que ho pot fer. En Joan es sent incomprès i tot plegat li genera ansietat, augmentant el seu descontrol. No se sent ajudat acceptat ni a casa ni a l’escola. Amb els amics a vegades té problemes precisament per aquesta marca de control. Sí, a casa, a l’escola i amb els amics no està bé. A on es subjecta? D’on pot treure l’estabilitat emocional necessària per adaptar-se, per sentir-se acompanyat i recórrer el camí de la vida?
Estigues quiet!
Les dues situacions són similars, però entre jo i en Joan disten 38 anys de diferència. Als dos casos l’entorn no integra que aquest moviment sigui un acte espontani i no intencional i és, per tant, necessari per a la nostra regulació. Quan es prescriu quedar-se quiet, la única cosa que es genera és un alt grau de malestar i un augment de la necessitat de produir la conducta no voluntària. Quantes vegades ens han prescrit que riuríem (acte espontani) amb un acudit que ens anaven a explicar i llavors no ens ha fet cap gràcia?; o ens han dit que anéssim a veure aquella pel·lícula tan bona que no ens ha agradat només pel fet d’estar predisposats a que ens agradaria?. O quantes vegades un “estigues tranquil” ens ha produït justament posar-nos més nerviosos?
Seguint doncs la lògica paradoxal qualsevol abordatge de la hiperactivitat, ja sigui des de l’ escola o des de casa, que es basi principalment en donar-li l’ordre de que l’infant s’estigui quiet, provocarà en conseqüència l’efecte contrari. Per tant, continuarà movent-se encara més i l’adult ho interpretarà com una provocació, entrant a una espiral distorsionada que determinarà un tipus de vincle entre adult i infant basat en la confrontació.
Hem de deixar de dotar d’intencionalitat allò que té un origen neurobiològic.
Problema de conducta o hiperactivitat?
La diferència entre una dificultat de comportament i la hiperactivitat es basa en la voluntarietat i la espontaneïtat abans referida. Un infant que desafia fa una conducta amb intenció de provocar un conflicte. En el nen hiperactiu la seva acció és espontània, basada en una manca d’auto-regulació i inhibició de la conducta i té un origen neurobiològic.
Però, com adult, és possible diferenciar-ho?. Sovint no. Principalment perquè un mateix acte (per exemple molestar a un company o interrompre) pot tenir una o l’altre causalitat. A més, es poden donar les dues situacions a la vegada, és a dir, un infant amb hiperactivitat (acte espontani) també pot tenir dificultats de conducta (acte voluntari).
En aquestes situacions l’adult sol perdre el poder, doncs sovint és l’infant el que acaba controlant la situació a través de la negativitat o de la rebuda d’atenció. Intents de solució, com càstigs variats, poden ser efectius en un moment inicial, però no solucionen res perquè no provoquen la millora del comportament.
L’empoderament de l’adult
És important tornar a vincular-se amb l’infant i això passa per reestructurar positivament la seva conducta, eliminant tota intencionalitat negativa dels seus actes, i cercant una causalitat positiva de la seva acció. A posteriori, prescriure’m el símptoma. Això ens permet posar al nen en un doble vincle: si és opositor i continua fent el que fa, tornem a empoderar-nos, ja que nosaltres ho permetem. Els nens amb problemes de conducta amb aquesta prescripció intentaran boicotejar-nos un altre vegada, deixant de fer la conducta desestructurant. Per altre banda, si és hiperactiu i li permetem la conducta, ja no tindrà la necessitat de fer-ho, reduint-li l’ansietat significativament. A partir d’ara, facin el que facin, per una causalitat o per l’altre, la millora de comportament està assegurada. I conseqüentment desapareix el conflicte.
Un exemple real
En Miquel (nom fictici) té 6 anys i mig. Sempre ha estat un nen molt inquiet i mogut, lo que ha desencadenat alguns problemes a l’aula i també a casa. La mestra truca a la terapeuta per demanar orientació quan succeeix una situació concreta. Últimament, a l’hora del dictat de números, quan ella va anomenant cada una de les xifres, en Miquel de manera voluntària (clarament) diu un altre xifra, lo que provoca la rialla dels companys. La mestra inicialment omet atenció, però arriba un moment que en Miquel es va empoderant de la situació, i ella ja no pot tenir més paciència i el convida a marxar de classe, dient-li que pot tornar quan tingui ganes de fer feina i estar callat. En Miquel somriu a l’auditori victoriós i marxa orgullós d’haver vençut a la mestra.
La terapeuta escolta atenta tots els intents de solució de la mestra per aconseguir reconduir la situació, que no han resultat efectius a pesar de la seva bona voluntat. I li recomana una reestructuració cognitiva amb connotació positiva per en Miquel. Demà cercarà un moment per parlar amb en Miquel amb intimitat, i li dirà lo següent: “Miquel, et vull demanar disculpes. Fins avui no m’he donat compte de que tu ets molt bo en matemàtiques, i que per això necessites demostrar-me que en saps molt participant de manera activa als dictats. Gràcies Miquel per fer-me adonar-me’n, i saps què?, a més, això ajuda als teus companys que són més tímids. Per tant, pots continuar fent-ho. També et voldria demanar un favor, a veure si em pots ajudar. Quan jo necessiti que algun company teu vergonyós respongui, et faré una senya perquè tu intervinguis. Et sembla bé?”. Us podeu imaginar quina va ser la reacció del Miquel. Al cap d’uns dies en Miquel va dir-li a la mestra que, per ajudar als companys a participar, ell aixecaria la mà primer sense que fes falta que ella li digués res.
La mestra va fer-li veure una perspectiva de la realitat diferent, amb una intenció positiva, eliminant immediatament el conflicte, i va prescriure-li la conducta per tal de bloquejar-la, tant si era intencional com espontània, ficant-li a un doble vincle on ell perdia totalment el control de la situació. La mestra va guanyar el poder sense combatre.
Racó de moviment i racó d’empipament
La prescripció del símptoma, tant a l’aula com a casa, es pot establir en unes condicions determinades. Per regular la sobreactivitat establirem racons de moviment dins l’aula a una zona determinada, delimitada, per exemple, per una cinta adhesiva, a on podran anar si tenen necessitat de moure’s. I també si cal racons d’empipament (fora de l’aula, a un espai acordat amb l’infant) amb material que permeti la descàrrega emocional (per exemple, coixins per pegar, fulls per estripar, colors per trencar). A casa els racons d’empipament s’establiran escollint amb el nostre fill un espai on pugui descarregar el seu malestar. Als dos ambients l’únic límit que no està permès és l’agressió als altres, tant verbal com física i si succeeix ha de tenir conseqüències significatives que el nen ha de saber prèviament. Una vegada torna del racó de regulació (de conducta o emoció) l’adult segueix “com si” no hagués passat res.
Imatge 1: Racó d’empipament
Imatge 2: Racó de moviment
Conseqüències del canvi
L’eliminació del contingut negatiu de la conducta passa del “no vols” a “necessites fer-ho per estar bé i això ens ajuda a tots”, desapareixent el conflicte i l’escalada simètrica que duia a l’explosió i a la pèrdua de control de les dues parts. Paral·lelament, l’adult torna a tenir el control de la situació, sabent gestionar la conducta del nen, el que li dona un rol d’autoritat positiva i propera dins del grup classe o a casa dins de la família. Els companys, en el cas de l’aula, també deixen de veure la conducta del nen com a alterada, i es veu com a una característica personal que no té intenció negativa i que ell regularà progressivament. Tot això desemboca en una millora global de la comunicació i la relació, així l’adult es converteix en un referent per l’infant, amb el qual ell se sent segur i acceptat.
Helena Alvarado
Psicòloga col B1080. Pedagoga Terapeuta. Logopeda habilitada
Directora de CREIX. Centre de Desenvolupament Infantil
[email protected]
www.creix.com
Professora associada de Dificultats específiques de l’aprenentatge.
Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació.
Universitat de les Illes Balears
www.uib.cat
[email protected]
