Plasticitat cerebral: l’escultura pròpia del cervell

El científic espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), guardonat amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1906, va concloure que qualsevol persona pot, en certa mesura, convertir-se en l’escultor del seu cervell. En les últimes dècades, les investigacions en l’àmbit de la neurociència li han donat, en part, la raó, perquè han demostrat l’enorme plasticitat del cervell humà, que s’ha comparat, per la seva mal·leabilitat, amb un fragment d’argila humida.

La plasticitat cerebral ha estat definida com la capacitat del cervell per reorganitzar-se i formar noves connexions neuronals amb l’objectiu d’adaptar-se a les necessitats vitals de cada moment. Aquest caràcter marcadament flexible del cervell es desenvolupa, fonamentalment, en situacions de canvi, com per exemple quan memoritzem o aprenem alguna cosa nova, o en el cas de determinades lesions cerebrals.

Encara que el concepte plasticitat cerebral s’hagi relacionat sobretot amb l’eficiència en l’aprenentatge dels més joves —que ben sovint són presentats com a esponges, per la seva facilitat d’absorció de coneixements—, el cert és que les investigacions han evidenciat que en l’etapa adulta també tenen lloc noves connexions nervioses que són fruit d’aquesta plasticitat cerebral. El cervell, al capdavall, és un òrgan mal·leable al llarg de tota la vida, i no solament durant els primers anys d’existència, que sens dubte són fonamentals. És per aquest motiu que cal exercitar-lo i mantenir-lo sempre en bona forma, com si d’un múscul es tractés.

En aquesta qüestió s’ha de tenir present també que les transformacions cerebrals, tant genètiques com sinàptiques, depenen de múltiples factors ambientals. Així, per exemple, la neurociència ha pogut constatar, en els darrers anys, que, entre altres factors, els climes emocionals i les relacions interpersonals influeixen en l’aprenentatge de les persones, així com el seu estat de salut física. També es pot donar el cas que potenciant una àrea determinada del cervell se’n puguin desenvolupar d’altres. En aquest sentit, una investigació del Basque Center on Cognition, Brain and Language (BCBL) va descobrir que l’aprenentatge de la lectura, un dels més rellevants, canvia el funcionament del cervell fins al punt d’aconseguir que millori, fins i tot, en activitats paral·leles com ara la descodificació de representacions visuals.

Segons els estudiosos, la plasticitat del cervell es manifesta de maneres distintes. En primer lloc, existeix una plasticitat sinàptica, que afecta la comunicació entre les neurones del cervell, i que fa referència a les noves rutes neurals que es construeixen quan aprenem. En segon lloc, també es poden originar processos de neurogènesi, que comporten el sorgiment de noves neurones. I, per últim, en algunes ocasions tenen lloc situacions de plasticitat funcional compensatòria, en els quals el cervell, davant d’algun impediment, pot arribar a aprofitar altres regions de l’òrgan mateix per tal de millorar el seu rendiment.

En síntesi, el cervell té una capacitat extraordinària d’adaptar-se als canvis constants als quals estan abocats els humans. La plasticitat cerebral està conformada, a la pràctica, per un conjunt processos que s’ubiquen al cervell i que, com hem pogut comprovar, es troben íntimament lligats, entre d’altres, a l’aprenentatge, com en el cas de la lectura. En aquest sentit, l’entrenament cognitiu és una eina primordial per contribuir a mantenir actiu aquest òrgan formidable, del qual ens resten tants detalls per conèixer, encara.

Deixa un comentari